Avui dia, la jubilació és un tema que treu el son a més d'un. Tot i que es parla molt de l'estalvi per al futur, la veritat és que a Espanya els sistemes d'estalvi col·lectiu que impulsen les empreses amb prou feines arriben a una quarta part del teixit productiu. Aquesta situació, que sembla que s'ha quedat congelada en el temps des de fa gairebé una dècada, posa de manifest una realitat incòmoda: depenem massa de la guardiola pública i ens falta aquest matalàs extra que en altres països veïns és el més normal del món.
No és només una qüestió de manca de ganes per part dels treballadors, sinó que hi ha tot un entramat de barreres econòmiques i culturals que frenen el desenvolupament daquests plans. Mentre que a la resta d'Europa la cobertura és molt més àmplia, aquí ens trobem que només un petit percentatge de la població activa compta amb el suport de la seva empresa per anar guardant una mica de diners de cara a la retirada, cosa que a la llarga podria traduir-se en una pèrdua de qualitat de vida important quan arribi el moment de deixar de treballar.
Radiografia de la previsió social a l'entorn laboral
Si fem una ullada a les dades més recents, veiem que el panorama és força desigual segons a què es dediqui l'empresa. El sector financer, per exemple, és el que més es posa les piles, amb més d'un 60% de les companyies oferint aquests beneficis. A l'altra banda de la balança tenim el transport i la logística, on només un 17% de les entitats facilita aquest tipus destalvi a la seva plantilla. Aquesta disparitat deixa clar que no tots els treballadors tenen les mateixes facilitats per complementar la futura pensió pública.
El més curiós és que, encara que l'interès per aquests productes ha crescut després de la pandèmia, la realitat pràctica continua estancada en aquest 27% d'empreses. És cridaner que, dins del grup que sí que ofereix plans, una de cada tres companyies disposa de diversos tipus de plans de pensions, adaptant-se als diferents perfils dels seus empleats. Tot i això, per a la gran majoria dels assalariats espanyols, el concepte de pla d'ocupació continua sent una cosa que sona bé però que no veuen reflectida en les seves condicions laborals.
La comparativa amb Europa i el pes de la demografia
Quan ens comparem amb els nostres veïns europeus, la diferència és més que evident. A Espanya, només el 15% de la gent que hi treballa té un pla d'aquest tipus, mentre que la mitjana europea se situa al 28%. Aquesta distància ens posa en situació de vulnerabilitat, ja que depenem gairebé exclusivament de la pensió de l'Estat. Els experts adverteixen que, amb l'envelliment de la població, el sistema públic estarà cada cop més tensionat i taxa de reemplaçament a la jubilació podria patir retallades en el futur.
Les projeccions per a l'any 2050 no són precisament per llençar coets. S'espera que la despesa pública en pensions rondi el 17% del PIB, una xifra altíssima que obligarà a fer ajustaments. Per això, fomentar l'estalvi des de l'empresa no és només una bona idea, sinó una necessitat evitar que la bretxa entre el darrer sou i la pensió sigui un abisme. Actualment, les empreses que sí que aporten solen destinar, de mitjana, un 3,6% del salari del treballador a aquests fons, una quantitat que es considera un bon punt de partida però insuficient si es comença tard.
Obstacles i possibles solucions per a les empreses
Molts directius assenyalen que no és que no vulguin ajudar els seus empleats, sinó que topen amb murs difícils de saltar. El principal problema és el compromís financer a llarg termini, que en un context de costos laborals a l'alça, espanta moltes pimes. A més, gairebé la meitat dels responsables empresarials demanen a crits millors incentius fiscals perquè els surti a compte conformar un pla de pensions a mida. Sense una ajuda clara per part de l'administració, és difícil que el nombre d'empreses participants creixi de manera notable.
Un altre punt clau és leducació financera. Encara hi ha molt desconeixement sobre com funcionen aquests productes i els avantatges que tenen tant per a l'empresa com per al treballador. Sovint, es veuen com una cosa complexa o només per a alts directius, quan la realitat és que més del 60% d'aquests plans es dirigeixen a tota la plantilla. Millorar la transparència i explicar bé els beneficis de la retribució flexible o les aportacions mixtes podria ser l'empenta definitiva que necessita el sector per enlairar-se d'una vegada per totes.
La sostenibilitat del nostre model de benestar a llarg termini depèn que siguem capaços d'integrar aquests sistemes d'estalvi de manera natural a la nostra cultura laboral. Amb un horitzó demogràfic on hi haurà més jubilats que mai, reforçar l'estalvi complementari des del lloc de treball es converteix en una eina fonamental perquè el retir no suposi un sotrac econòmic, assegurant que les generacions futures tinguin un suport sòlid més enllà de la guardiola comuna de l'Estat.
